dimecres, 23 d’octubre del 2013

Endinsant-me en la psicologia de l’educació!



       Hem començat les classes, i aquest semestre tinc l'assignatura de Psicologia de l'Educació. En la meva opinió, per a ser una bona mestra hauré de saber que pensen, que senten, que els interessa, que saben, que desitgen,... els meus alumnes, i d’aquesta manera intentar aconseguir conèixer-los millor per a que hi hagi un clima de confiança a la classe. I tot això espero aprendre-ho en aquesta assignatura que just començo.


       Una vegada començades les classes començo a crear nous esquemes i a modificar-ne d'altres. Per a mi, el terme psicologia marca implícitament l’aplicació de diverses tècniques i estratègies per a solucionar diversos problemes o traumes que pot tenir una persona. Seguint aquesta mateixa línia, abans de començar l’assignatura pensava que la psicologia de l’educació seria el mateix que la psicologia, però aplicat a problemes escolars i educatius. Una vegada començades les primeres sessions, vaig descobrir que no anava tan mal encaminada. Tot i això, sempre aprens coses noves, una de les quals per exemple és el procés d’investigació-acció. Aquest procés consisteix en que els professionals que es dediquen a la psicologia (encara que en pràcticament totes les professions es pot aplicar) cerquen informació d’activitats i pràctiques educatives que hagin realitzat altres professionals especialitats. D’aquesta manera, si nosaltres com a mestres duguem a terme aquest procés d'investigació - acció ens podem evitar fer activitats que no creen cap tipus d’aprenentatge i, a més podem cercar referències d’altres autors que han deixat constància de pràctiques que realment han tingut èxit i produeixen aprenentatge en els infants.  


     A la xarxa trobem un document de la Universitat Autònoma de Madrid que explica exhaustivament aquest procés d'investigació - acció. Segons aquest document "la investigación - acción  educativa se utiliza para descubrir una familia de actividades que realiza el profesorado en sus propias aulas con fines tales como: el desarrollo curricular, su autodesarrollo profesional, la mejora de los programas educativos, los sistemas de planificación o la política de desarrollo. Estas actividades tienen en común la identificación de estrategias de acción que son implementadas y más tarde sometidas a observación, reflexión y cambio. Se considera como un instrumento que genera cambio social y conocimiento educativo sobre la realidad social y/o educativa, proporciona autonomía y da poder a quienes la realizan."

     Així, cal dir, que és obvi que aquest procés s’ha de  dur a terme a totes les ciències i professions, ja que és gràcies a processos com aquest que s’aconsegueix una evolució.


     Segons el meu punt de vista, si tots els professionals de l'educació duguessin a terme aquest procés, seria més fàcil agilitar el canvi que es vol dur a terme en el sistema educatiu espanyol. Gràcies a les pràctiques d'altres professionals podríem destacar aquelles estratègies que funcionen i rebutjar aquelles altres que no funcionen. D'aquesta manera, seria més fàcil passar de la metodologia tradicional a la metodologia constructivista que es vol aplicar.

     Llavors, nosaltres com a futures mestres, ens hem de formar i conèixer els diferents autors més relacionats amb l’educació, com són William James, G. Stanley Hall, Alfred Binet, Thorndike, J. M. Cattell, Edouard Claparède, Vigotsky, Tonucci, Piaget... Després, una vegada coneixem els autors, hem de investigar aquelles pràctiques que els han funcionat i aquelles que no, sempre reflexionant i preguntant-nos el per què. Llavors, això no vol dir que només ens hem de formar els quatre anys que dura la carrera ja que, quan realment  ens ajudarà a millorar les nostres pràctiques educatives dur a terme un procés d’investigació-acció és quan entrem a fer feina en un centre educatiu i pugem posar en pràctica tot allò après. A partir d’aquestes pràctiques aconseguirem la nostra pròpia experiència i podrem proposar propostes de pràctiques i deixar constància dels resultats, tot fent un seguiment per a que altres mestres puguin agafar la informació. Per tant, els mestres com a professionals hem d'estar en continua formació.

Libros
     

     A les classes em començat a veure de forma general algunes de les teories que es varen començar a emprar a l’escola com són el conductisme, la orientació cognitiva, la orientació psicosocial i l’orientació ecològica.

     Respecte al conductisme, cal dir que és una tècnica de modificació de la conducta que en algunes ocasions pot ser efectiu, encara que les estratègies i tècniques conductistes són molt dràstiques. En la meva opinió, aquestes tècniques no s'haurien de poder emprar a l'escola, ja que els nostres alumnes són persones amb pensament propi, sentiments, criteri, opinió... que si els argumentem correctament els objectius de les activitats i rutines ells ho entendran sense haver de recorrir a una tècnica tan dràstica com són les del conductisme, i en el cas en que no hi hagi un altre remei que emprar-la, la mestra ha de conèixer-la bé, per a poder aplicar-la adequadament, ja que sinó l’únic que faria és empitjorar la situació.

      Fent referència a l’orientació psicosocial, tractarem diverses teories relacionades amb la seguretat psicosocial. Les relacions primàries i secundàries són de gran importància per al desenvolupament d’un infant, ja que, el suport que rep de les persones del  seu entorn l’ajuden a ser una persona amb autonomia i confiança, és adir, segurs d’ells mateixos. Mentre que si no reben suport sobretot de la família, el que provoca és un gran grau d’inseguretat de l’infant. I nosaltres, hem de ser capaces de detectar la falta de reforç i suport dels infants des de ben petits, per a posar remei i intentar que el nen tingui el millor desenvolupament possible.

      D’altra banda, l’orientació cognitiva investiga els coneixements i aprenentatges dels infants. S’intenta descobrir com funciona el cervell, com pensem, què pensem, com sabem solucionar les dificultats que trobem... Aquí trobem diversos autors que investiguen als nens basant-se en aquesta línia pedagògica, alguns d'aquestos són Piaget, Vigotsky, Ausubel i Brunner. Personalment, aquesta teoria és la més encertada, ja que té en compte els coneixements previs dels infants per a poder ajustar les explicacions i el temari a aquest coneixement, llavors, es parteix de l'interès dels alumnes. A més, es vol que els alumnes facin un aprenentatge significatiu on els nens i nenes passen de memoritzar de forma mecànica  a comprendre allò que investiguen, canviant i modificant els seus esquemes mentals fins arribar a un equilibri que segurament en un futur tornarà a ser modificat.
                             
     


      Per últim, he de dir que per a tractar l’orientació ecològica, hem realitzat un treball grupal. Amb aquesta feina hem investigat sobre les teories d’en Bronnfrenbrener i desprès hem analitzat les diferents relacions entre tots els membres de l’entorn de dos casos per separat. Aquest anàlisi és molt complicat ja que tot influeix en la vida de l’infant, i per tant elabora i pot modificar la seva personalitat i conducta. És per això, que encara que el treball era senzill, a mesura que anàvem fent relacions i més relacions de l'infant al final tot s'embolicava i es tornava molt complex. Així, al final ens varen sortir els següents esquemes de relacions on es diferencia el microsistema, el macrosistema, el mesositema i l'exosistema.






       A continuació trobem un vídeo que explica molt per damunt la teoria ecològica de Bronnfrenbrener.



    
     En definitiva, podem dir que aquest primer tema de l'assignatura m'ha servit per a aprendre  de forma molt general allò que aprendré al llarg de tot el semestre, cosa que agraeixo ja que permet que em pugui guiar i poder anar relacionant tot el temari.