QUIET

     
     Màrius Serra, l'autor d'aquesta obra, acostuma a escriure llibres de ciència ficció, però en aquest cas, ha redactat un llibre a partir de les emocions i sentiments que ha tingut a partir de determinats moments de la seva vida real; concretament es tracta d'aquells moments que ha passat al llarg dels set primers anys de vida del seu segon fill, en Lluís al que anomenen Llullu. Aquest pateix paràlisis cerebral des del seu naixement, però tot i aquesta malaltia, s'ha de destacar la força de voluntat i motivació que té la família ja que han continuat fent totes aquelles activitats que pensaven fer abans de tenir a en Llullu, és a dir, la malaltia del seu fill no els ha impedit continuar amb la seva vida, de fet, han realitzat molts de viatges i activitats. Per tant, és interessant el grau d'assimilació i acceptació que tenen aquestos pares.

     Fent referència a l'obra, a continuació argumentaré alguns dels capítols o moments de la vida d'en Llullu que més m'han impactat.

     En primer lloc, he de dir que el capítol "senyals" és un dels capítols sobre el que vull reflexionar ja que en aquest s'explica el primer viatge que porta a terme la família des del naixement del Llullu. Aquest primer viatge el fan a Roma durant les festes de Nadal. Un dia decideixen anar a visitar el Vaticà i, és aquí on la mare i la filla agafen un camí i el pare i el fill agafen un altre separant-se a causa de la gran quantitat de gent que hi havia. Posteriorment, el pare per casualitat acaba dintre de la basílica de San Pere sense cap tipus de dificultat mentre hi havien cues de set hores per entrar. Va ser en aquest moment en que el pare demana a Déu una senyal per a poder creure en ell. Una senyal que faci referència al seu fill i a canvi d'aquesta promet ser capaç de qualsevol cosa, fins i tot de fer-se creient. Així que passa diversos minuts observant la cara d'en Llullu esperant una senyal, però aquest continua immòbil com sempre fins que ha de canviar-li el bolquer. Llavors, en aquest capítol, és pot veure la desesperació del pare per aconseguir que el seu fill almenys puga somriure o realitzar gestos que expressin els seus sentiments és a dir, només demana que el seu fill puga demostrar que està viu. Personalment, em pareix una escena molt emotiva ja que es demostra com l'autor estima al seu fill i demana coses tant simples com que puga somriure i no demani coses egoistes com podrien demanar altres pares. I dic egoistes referint-me a aquells pares que esperen que els seus fills es posin bons principalment perquè senten vergonya d'aquestos o perquè els agradaria que fossin més independents per a que no condicionessin tant la seva vida. Personalment considero que queda demostrat al llarg del llibre que aquesta família té assumida la malaltia i que tot allò que desitgen per al seu fill és per al bé d'aquest.

     En segon lloc, faré referència al capítol "ràbia" ja que, es reflecteix una de les moltes barreres que posa la societat a les persones amb discapacitats. Durant el primer curs escolaritzat d'en Llullu, el microbús adaptat el passava a buscar just al davant de casa seva, però al segon any, la ruta canvia i es desplaça a la cantonada que hi ha a deu metres. Es veritat que deu metres són pocs, però s'ha de tenir en compte la gran dificultat que pot tenir travessar deu metres quan el terreny no està adaptat per a passar amb cadira de rodes i menys, quan en el camí es troben una gran quantitat d'obstacles diferents cada dia. A més de tot això, en aquest capítol es pot detectar la poca empatia de moltes persones ja que en comptes d'intentar ajudar, empitjoren més l'assumpte. Això és el que passa amb un pare que vol fer llevar a en Llullu de la vorera per a aparcar el cotxe i així poder acompanyar al seu fill fins dintre del recinte de l'escola. Aquestes situacions són les que fan més difícil adaptar-se al dia a dia. Llavors, des del meu punt de vista, les administracions haurien d'habilitar l'espai correctament per a aquestos casos especials i, sinó almenys que les autoritats facilitin aquest camí. En aquest capítol es veu com el policia en comptes d'ajudar a en Llullu, posa pegues al microbús perquè fa més lent el pas dels automòbils cosa que em pareix totalment incoherent.

     Seguint amb aquesta mateixa línia de les dificultats i barreres que pot trobar una persona amb discapacitat vull fer menció del capítol "vergonya" d'aquesta obra. A aquest capítol, s'explica la visita de la família a un restaurant de prestigi a un port d'Itàlia. La família fa una reserva per a dos adults i dos infants per telèfon on no hi ha cap pega, però quan el pare apareix per la porta del restaurant precedit per en Llullu, la propietària del restaurant canvia directament la cara. A partir d'aquest moment tot són pegues i inconvenients així que després de diverses discussions entre el pare i la propietària al final s'arriba a l'acord de poder sopar allí però menjant amb preses per sortir ràpid i per a que els altres clients no haguessin de sopar conjuntament amb en Llullu, cosa que considero molt cruel per part d'aquesta senyora. Aquest fet demostra la falta de sentiments d'aquesta dóna que només mira per la seva economia i pel seu negoci. Aquesta considerava que si els altres clients veien que permetia menjar a persones amb discapacitats el seu restaurant podia perdre prestigi cosa que no considero certa ni coherent ja que, fins al seu marit li feia vergonya haver de fer presa a aquesta família per sopar. A més, considero que els clients que hagin vist aquell panorama hauran canviat la seva idea sobre aquell restaurant, o al menys, sincerament jo no tornaria.

     Per últim, m'ha impactat el capítol "córrer" ja que és a partir d'aquí on el pare reflexiona de manera nostàlgica que el seu Lluís no podrà córrer mai com ho fa la resta d'infants. Aquesta idea el motiva per a crear un fotomuntatge amb ajuda d'uns amics per a fer veure com que en Lluís pot córrer. Així, col·loquen al infant en terra amb diferents posicions i a cada posició fan una foto. Després, un amic del pare col·loca totes les fotos de forma que pareix que en Lluís pot córrer. Aquest muntatge és molt significatiu ja que representa un fet molt important per als pares. Concretament al final del llibre, es dediquen unes pàgines per a poder visualitzar aquestes imatges, les quals van acompanyades de comentaris. Aquell comnetari que considero més important és el següent: "com que no me'n recordo de res, tampoc no me'n puc oblidar" perquè és a partir d'aquest que l'escriptor representa com que el seu fill no pot oblidar tots aquells moments significatius de la seva vida principalment perquè no els recorda.

                                          

     En conclusió, aquest llibre reflexa l'entusiasme, la força de voluntat, la confiança, l'alegria, la normalitat, la valentia, l'amor, l'afecte... que té la família cap a un fill amb paràlisis cerebral. Encara que aquesta família ha dut cap a endavant exitosament la situació, també es troben moments d'incertesa, de frustració, de ràbia, de tristor, de temors... Però, al final aquesta família ha sabut fer front a les dificultats que se'ls presentaven.

SERRA, M. (2009). Quiet, Empúries Narrativa. Barcelona, Segona edició

Los chicos del coro

La pel·lícula Los niños del coro és una pel·lícula francesa dirigida per Christophe Barratier que va ser estrenada a l'any 2004 però orientada a l'any 1949 a França. El seu títol original és Los choristas.

                                       

     Aquest drama tracta l'experiència d'un músic fracassat, en Clément Mathieu. Aquest, aconsegueix una feina a l'escola "El fondo del estanque" com a guardià. En Mathieu comença a donar classes a un grup d'alumnes molt revoltosos que intenten fer la vida impossible als mestres. Llavors, és quan observa l'estratègia que empren el director i els altres mestres per aconseguir mantenir-los en ordre; es tracta de la tècnica d'acció - reacció.

     Aquesta tècnica consisteix en que cada vegada que ocurreix algun incident el mestre ha d'actuar efectuant un càstig. Llavors, amb aquest mètode la gran majoria de les vegades eren castigades persones de forma injusta mentre els culpables no es delataven. A més, cal dir que els càstigs eren excessius i, des del meu punt de vista no eren acceptats per la llei. En algunes ocasions es mostra com castiguen als infants tancant-los sense pietat en una sala obscura i molt bruta o, en una altra ocasió es veu com el director colpeja durant més de mitja hora a un al·lot per haver robat uns diners que posteriorment es descobreix que havia agafat un altre infant.

     En Mathieu evita aquestos càstigs quan pot. Així, diu mentires al director i d'aquesta manera no tolera aquestes injustícies.

     Un dia, escolta a alguns nens cantant cançons insultant-lo. Així, se li ocorre compondre cançons per les nits per a formar un cor musical. Al dia següent classifica als nens segons el seu to de veu i, descobreix a en Morhange que té una gran veu, motiu pel qual li atorga solos.

                                          

     Aquest compositor, troba el seu lloc a l'escola i comença a millorar la conducta dels infants perquè la musica els motiva i tots volen participar en el gran dia, el dia del concert. Però per a poder participar en el concert, havien de aconseguir no estar castigats en aquell moment, per aquest motiu millora tant la seva conducta. A més, els alumnes se n'adonen que en Mathiu és diferent al director, i aquest aconsegueix canviar la perspectiva dels altres mestres i demostrar-los que si es confia en els alumnes aquestos no et deceben.

                                       

     Al final, arriba el gran dia i es veu recompensat l'esforç dels alumnes fent un gran concert.

     Uns dies desprès, quan començava l'estiu, el director de l'escola se'n va al poble i l'escola queda a càrrec dels mestres. És en Mathiu que aprofita aquest moment per a portar-se als alumnes a fer una excursió al bosc, però quan tornen es troben l'escola incendiada per un dels anteriors alumnes que havien estat internats al centre. Aquest fet, que a la vegada que salva la vida de tots els alumnes també provoca que el director faci fora de la seva feina a en Mathiu.

     Des del meu punt de vista, la metodologia que empra el centre és la causant del mal comportament dels alumnes. El centre és com una presó per als infants, on no es té en compte les seves opinions ni els seus interessos. Així, a partir de la figura d'en Mathius, el director de la pel·lícula ens demostra com és possible canviar l'escola i millorar-la.

     A la Universitat ens mostren nous models d'ensenyança i noves metodologies com és la constructivista que és contraposada a la tradicional i, després d'haver-la estudiat i interioritzat, en moltes ocasions els nostres propis mestres ens avisen que quan entrem dins d'un centre a fer feina no podem canviar el sistema per venir amb idees innovadores, cosa que comprenc. Però, a partir d'aquesta pel·lícula, te n'adones de la importància del paper del mestre, del seu rol i de la influència que té sobre els alumnes. Per tant, personalement, encara que es tràcta d'una pel·lícula molt dura i dramàtica, m'ha inspirat seguretat en mi mateixa i m'ha motivat per aconseguir treure tot lo millor dels meus alumnes quan sigui mestra. Per tot això, recomano aquesta pel·lícula.

Factors interpersonals del procés d'ensenyament - aprenentatge

     En el procés d'ensenyament - aprenentatge influeixen diversos factors interpersonals. Per una banda, trobem els factors d'interacció entre el mestre i l'alumne que són les expectatives que té el mestre de l'nfant i el context escolar on es duu a terme aquest procés. D'altra banda, trobem les característiques de l'educador i el rendiment escolar, on cal influiran la personalitat del mestre, el rol d'aquest, la seva eficàcia docent i l'estil d'ensenyament que es porti a terme. Altres factors que influeixen en el procés d'aprenentatge són la interacció que té l'infant amb els seus companys, la pràctica educativa familiar i la disciplina de l'aula.

INTERACCIÓ ENTRE EL MESTRE I L'ALUMNE

     Una vegada introduït tot això, començarem parlant de la importància de la interacció entre el mestre i l'alumne. Segurament tots hem sentit alguna vegada que algun mestre ens tenia mania, i que ens demanava més que a la resta dels nostres companys. Bé doncs, hem de dir que és evident que el mestre des d'un primer moment té unes expectatives cap a uns alumnes i unes altres cap a uns altres.

     Segons el psicopedagog Jussim, el procés en que el mestre estableix expectatives als seus alumnes passa per tres fases:

     Durant la primera fase el mestre busca en l'alumne la relació entre el primer contacte amb la informació obtinguda d'anys anteriors i llavors estableix uns objectius per al seu futur. L'apariència de l'alumne, la seva manera de vestir, la seva gràcia i el seu nivell d'obediència condicionen molt en les expectatives que assentarà el mestre sobre aquest alumne. Ja que, al llarg d'aquesta primera fase, el mestre intentarà reforçar aquestes primeres impressions a no ser que se n'adoni que s'havia fet una mala idea i faci una revisió profunda canviant els esquemes i impressions que s'havia creat en un principi.

     Llavors, el mestre interactuarà més i més a ple amb aquells alumnes amb expectatives positives cosa que provocarà inseguretat en aquells altres infants que hagin set estereotipats des del començament. Ja que, el mestre mostra els seus favoritismes encara que no vulgui perquè els infants se n'adonen a partir de la mirada, de la delicadesa dels gestos, de les expressions, del to de veu... és a dir, que a partir del llenguatge no verbal els infants se n'adonen de les sensacions de favoritisme o de rebuig del mestre. Per aquest motiu, considero que els mestres no hem d'estereotipar als seus alumnes. Des d'un primer moment, hem de cercar les potencialitats de cada alumne per a proposar-nos desenvolupar-les, i no fixar-nos en assumptes superficials com pot ser que un nen tingui mocs o que vingui brut a l'escola perquè els seus pares no el renten. Això ho dic perquè els infants no tenen la culpa d'allò que no fan els seus pares, nosaltres ens hem de proposar desenvolupar totes les capacitats de cada infant i per aconseguir-ho, hem de crear seguretat emocional en cada alumne per la qual cosa, han de saber que confiem en cadascun d'ells i en les seves habilitats.

     Respecte aquest tema, em va passar una cosa que em va marcar durant anys. En aquell moment estava cursant tercer de primària, i encara mai havia suspès cap assignatura en cap trimestre. Però va arribar el tercer trimestre i vaig suspendre educació física, cosa que em va entristir molt perquè m'havia esforçat. Fins i tot, feia diverses activitats extraescolars com gimnàstica, fútbol i bàsquet per les tardes. Llavors, vaig demanar al meu mestre perquè havia suspès per a intentar millorar-me i que no em tornès a passar i, el que més hem va fer mal va ser la seva resposta: "Has suspès perquè no has portat la roba de repòs tres dies al llarg del trimestre". Aquesta resposta va provocar que m'empipés molt amb la meva mare, ja que era la que em posava la roba dins la motxilla i a mi no em deixava ocupar-me d'aquesta tarea. Així que des d'aquest moment vaig decidir que encara que ella no volgués jo m'encarregaria de preparar les meves coses. Després d'aquest fet, vaig arribar fins a segon de batxiller i, quan em preguntaven els meus companys de classe en les notes que quantes vegades havia suspès alguna assignatura jo contestava: "Les he aprovat totes sempre excepte educació física en tercer trimestre en tercer de primària".

     En la segona fase, el mestre ja comença a tractar de forma diferent a uns alumnes d'uns altres i a tenir una retroalimentació diferent de cada un d'ells. D'aquesta manera, interacciona més amb aquells alumnes que considera que tindran més èxit (els miren d'una altra manera, els contestem d'una altra manera, els fan somriure i també lis interpreten els errors d'una altra manera) que amb un altre nen que és més mogut o que considera que no tindrà tan d'èxit. Aquestes expectatives fan que aquells alumnes que tinguin èxit cada vegada tinguin més i els que no tenen cada vegada tindran menys.

     Dins d'aquesta segona fase el mestre pot presentar quatre tipus d'actituds:

• Pot mostrar una actitud d'afecció, d'apego, cap a aquells nens que exigeixen poc als mestres, que tenen un bon rendiment i que no plantegen problemes de conducta.
• En canvi, solen mostrar una actitud de indiferència als alumnes passius, nerviosos i que plantegen problemes al mestre.
• Mostren una actitud de preocupació cap a alumnes que rendeixen poc però que s'esforcen on normalment el mestre intenta ajudar-lo.
• Mostren una actitud de rebuig cap als nens que rendeixen poc, que exigeixen massa, que són concebuts com hostils i que van al seu aire.

     Per tots aquests motius, durant la tercera fase, la majoria d'alumnes reaccionen davant d'aquells tractaments educatius de diferent manera. Llavors, segons el tractament que han rebut trobarem que tenen més atenció, més motivació, més persistència i més cooperació, i en canvi d'altres que fan tot lo contrari.

     En el següent vídeo d'una de les conferències d'en Ken Robinson s'explica la importància de no destruir la creativitat dels infants.

     D'altra banda, cal destacar la importància del context escolar per al procés d'ensenyament - aprenentatge de cada alumne. Hem de dir que per a un òptim desenvolupament de l'infant, el centre ha de relacionar-se amb altres contextos del nen com és la seva família per a que d'aquesta manera hi hagi una continuïtat i coherència entre aquelles coses que fa a l'escola i aquelles que fa a casa. Així, l'ideal seria que l'escola tingués una metodologia  motivadora que treballés les estratègies emocionals dintre de l'aula de forma grupal i individual. A més, l'escola ha de disposar d'unes instal·lacions adequades i els materials han d'estar adaptats a l'edat i necessitats de cada infant per a facilitar el seu aprenentatge.

CARACTERÍSTIQUES DE L'EDUCADOR

     La personalitat del mestre influirà molt en l'acceptació dels alumnes. El pedagog Secadas, va classificar la personalitat del mestre en dos pols; per una banda, els mestres més afectius - emocionals i per l'altra, els mestres més intel·lectuals - directius.

     Aquells mestres afectiu - emocionals són els que mostren més acceptació, més comprensió, un grau molt alt d'empatia i que també treballa les qüestions emocionals dintre de l'aula, mentre que el mestre intel·lectual - directiu és un mestre molt eficaç amb els recursos didàctics, molt coherent amb els aprenentatges, treballa molts més continguts escolars i es prepara molt bé en aquest aspecte.

     A continuació, trobem un vídeo que explica la importància del aprenentatge afectiu sobretot per a donar seguretat emocional en l'infant, això ho explica a partir d'un fragment de pel·lícula on una fada descobreix quina és la seva habilitat i, a continuació dóna alguns consells als mestres per a ensenyar de forma afectiva. 

     Llavors, considero que el mestre ideal hauria de ser un mestre que tingués característiques dels dos tipus de mestres. Ja que, a partir de la meva experiència, puc dir que amb aquells mestres que més he après ha estat amb aquells que coneixien el tema que explicaven i sabien com explicar-lo, però a la vegada eren capaços de detectar quan necessitaves ser escoltat o valorat.

     Un altre factor que influencia a un nen a l'hora d'aprendre és el rol del seu metre. Trobem tres rols: l'autoritari, el democràtic i el Laissez - faire.

     El mestre amb un rol autoritari és aquell que encaixa en les metodologies tradicionals. Es caracteritza per inhibir qualsevol tipus d'iniciativa, orientar sempre l'activitat del grup, dir que han de fer en cada moment els alumnes i com ho han de fer, però mai diu allò que es farà en les següents sessions, mai anticipa informació del pròxim dia, fa atacs personals,  renya als alumnes i elogia a aquells que considera. A més, compara uns alumnes amb els altres. D'altra banda, el mestre amb un rol democràtic és aquell que encaixa amb les metodologies més constructivistes. Aquest es caracteritza per valorar els fets que duen a terme els seus alumnes i, a voltes, deixa que les valoracions es facin en grup, afavoreix l'autogovern i treballa els aspectes més individuals però sense comparar. Per últim, el mestre amb un rol Laissez - faire es caracteritza per no implicar-se en el grup, té una actitud de pasotisme i deixa que els infants facin el que volen sense cap tipus de control.

     Aquestos tres rols varen ser estudiats en investigacions realitzades per Lewin i Lippit des dels anys 1930 fins al 1940. A partir d'aquestes investigacions, varen arribar a la conclusió que en el cas del mestre autoritari, quan aquest es trobava dintre de l'aula  els alumnes treballaven molt, mantenien la disciplina, però, quan aquest sortia fora, els nens deixaven de fer la feina i sempre passava qualsevol inconvenient que al final sempre era culpat el mateix alumne, aquest al final acabava sent el chivo espiatorio. Després, quan els infants sortien fora de l'aula tenien molts més actes violents.

     En el cas del mestre democràtic, cal dir que quan aquest estava dintre de la classe, hi havia més jaleo, però quan aquest sortia de l'aula els alumnes continuaven treballant. Això era gràcies a que les normes es consensuaven i per tant les opinions i interessos dels alumnes es veien reflectits en aquestes. Llavors, no hi havia tanta agressivitat i, al ser el mestre canalitzador de l'agressivitat no s'arribava a aquells abusos que a vegades arriben uns infants amb altres. A més, els alumnes solien estar molt orgullosos de la seva feina i es repartien les coses i materials abans de sortir de classe, no el rompien.

     Per últim, el cas del mestre Laissez - faire va ser descartat des del primer moment perquè causa un gran descontrol.

   En la meva opinió, s'haurien de combinar característiques del rol autoritari i característiques del rol democràtic tot en un mateix mestre, ja que cada alumne és diferent i, per tant uns aprendran més amb un mestre més autoritari i uns altres aprendran amb un mestre més democràtic. Llavors, hem d'aconseguir un rol intermedi que s'adaptés a les necessitats de cada infant, que en la meva opinió seria l'ideal.

     En definitiva, hem de dir que la societat va evolucionant mentre el rol del mestre encara no ha canviant, per això, és necessari que el rol del mestre vagui evolucionant al mateix ritme que la societat.

     Un altre factor que condiciona el procés d'aprenentatge és l'estil d'ensenyament del mestre. Llavors, hem de diferenciar entre un estil més tradicional i un més constructivista. En la meva opinió, l'estil constructivista presenta més avantatges als alumnes, però, això no vol dir que per això, l'estil tradicional s'hagi de deixar directament de banda. Ja que considero que hi ha aspectes de l'estil tradicional que també s'han de tenir en compte.

INTERACCIÓ ENTRE ALUMNE - ALUMNE

     La relació dels alumnes, segons les investigacions pot incidir en els fets següents:

1. El procés de socialització

     Les investigacions assenyalen que els iguals conformen el medi ambient que causen més impacte en l’alumne, ja que aquest tipus d’interacció és molt més freqüent, intensa i variada. Així mitjançant la simulació de rols socials en els jocs, els nens tenen l’oportunitat d’elaborar pautes de comportament comunicatiu, agressiu, defensiu i cooperatiu que seran essencials per a la vida adulta. Aquí mitjançant la imitació s’aprenen habilitats i comportaments que s’han d’exhibir en un ambient determinat.

     Això hem recorda a una amiga que sempre suspenia matemàtiques així que vaig decidir ajudar-la a estudiar abans de l'examen. Així, com que jo li explicava el temari amb les meves pròpies explicacions i des del meu punt de vista, es veu que li resultava més proper i aprovava, però els dies que no havíem pogut quedar per a estudiar juntes llavors suspenia. Aquest fet em causava una gran responsabilitat, perquè volia que aprovés i, a més, havia de pensar-me molt com explicar-li les coses per a dir-ho tot de la forma més clara possible.

2. L'adquisició de competències socials

     La interacció constructiva afavoreix i incrementa l’adquisició d’habilitats socials. A partir de diversos estudis s'ha comprovat com diferents infants escolaritzats en escoles amb una metodologia constructivista incrementen amb un gran percentatge als nens i nenes que han estat escolaritzats en escoles més tradicionals, a més, acceptaven consells i proporcionaven més ajuda als altres.

     Pot ser, si jo hagués estat escolaritzada en una escola on es treballes més de forma col·laborativa, no hauria tingut tants de problemes de socialització. En el meu cas, des de petita sempre vaig ser una nena molt vergonyosa i tímida, fins a l'extrem de no parlar a no ser que vos amb la meva família. Mai parlava amb altra gent i, sempre que em preguntaven contestava amb les paraules "si", "no" o "no ho se" per a no haver de tenir llargues converses. Inclús, en moltes ocasions en comptes de dir "no ho se" movia les espatlles cap a munt i cap a avall. Va ser per aquest motiu que quan cursava segon de primària la meva mare va decidir posar-hi fi a l'assumpte, així que em va apuntar a teatre per les tardes. Encara que al principi no hem sentia còmoda parlant davant de tanta gent al final em vaig acostumar i avui en dia, en moltes ocasions fins i tot parlo massa. A més, el fet de no parlar molt, em va causar problemes de pronúncia. És per aquest motiu que considero tant important la socialització entre els infants i la col·laboració entre ells.

3. El control d'impulsos agressius

     Amb la interacció els nens aprenen a controlar els impulsos agressius en el context de les relacions entre iguals, perquè s’estableixen mecanismes reguladors per controlar el comportament agressiu.

     Això, jo he viscut sobretot amb els meus germans, que en tinc tres. En moltes ocasions ens barallàvem, però a mesura que varem anar creixent sabíem allò que no havíem de fer per a poder estar tots junts i tranquils. Per tant, un aprèn de les altres persones quan està en contacte amb aquestes.

4. La relativització dels diferents punts de vista

     Aquest és un element essencial del desenvolupament cognitiu que es relaciona amb la capacitat de presentar adequadament la informació, la solució constructiva  dels conflictes, la cooperació, el judici moral autònom, es a dir, el sortir del egocentrisme ens portarà a acceptar i posar-nos en el punt de vista dels demés, el que ens permet una major competència social.

5. L'increment de les aspiracions i el rendiment acadèmic

Alexander i Cambell, investigaren sobre el fet de que si els amics tenen motivacions cap a les tasques  tendim a seguir les seves passes.

     Sempre ens motiva més fer alguna acció en companyia d'algun conegut. Per exemple, és molt comú que per a apuntar-se al gimnàs almenys s'apuntin dos persones juntes i, si una comença a fallar i a no anar, al final l'altre si no té molta força de voluntat acaba per deixar-ho també. Llavors, si això passa amb els adults, també passa amb els infants.