dimecres, 1 de gener de 2014

Factors interpersonals del procés d'ensenyament - aprenentatge

     En el procés d'ensenyament - aprenentatge influeixen diversos factors interpersonals. Per una banda, trobem els factors d'interacció entre el mestre i l'alumne que són les expectatives que té el mestre de l'nfant i el context escolar on es duu a terme aquest procés. D'altra banda, trobem les característiques de l'educador i el rendiment escolar, on cal influiran la personalitat del mestre, el rol d'aquest, la seva eficàcia docent i l'estil d'ensenyament que es porti a terme. Altres factors que influeixen en el procés d'aprenentatge són la interacció que té l'infant amb els seus companys, la pràctica educativa familiar i la disciplina de l'aula.

INTERACCIÓ ENTRE EL MESTRE I L'ALUMNE

     Una vegada introduït tot això, començarem parlant de la importància de la interacció entre el mestre i l'alumne. Segurament tots hem sentit alguna vegada que algun mestre ens tenia mania, i que ens demanava més que a la resta dels nostres companys. Bé doncs, hem de dir que és evident que el mestre des d'un primer moment té unes expectatives cap a uns alumnes i unes altres cap a uns altres.

     Segons el psicopedagog Jussim, el procés en que el mestre estableix expectatives als seus alumnes passa per tres fases:

     Durant la primera fase el mestre busca en l'alumne la relació entre el primer contacte amb la informació obtinguda d'anys anteriors i llavors estableix uns objectius per al seu futur. L'apariència de l'alumne, la seva manera de vestir, la seva gràcia i el seu nivell d'obediència condicionen molt en les expectatives que assentarà el mestre sobre aquest alumne. Ja que, al llarg d'aquesta primera fase, el mestre intentarà reforçar aquestes primeres impressions a no ser que se n'adoni que s'havia fet una mala idea i faci una revisió profunda canviant els esquemes i impressions que s'havia creat en un principi.

     Llavors, el mestre interactuarà més i més a ple amb aquells alumnes amb expectatives positives cosa que provocarà inseguretat en aquells altres infants que hagin set estereotipats des del començament. Ja que, el mestre mostra els seus favoritismes encara que no vulgui perquè els infants se n'adonen a partir de la mirada, de la delicadesa dels gestos, de les expressions, del to de veu... és a dir, que a partir del llenguatge no verbal els infants se n'adonen de les sensacions de favoritisme o de rebuig del mestre. Per aquest motiu, considero que els mestres no hem d'estereotipar als seus alumnes. Des d'un primer moment, hem de cercar les potencialitats de cada alumne per a proposar-nos desenvolupar-les, i no fixar-nos en assumptes superficials com pot ser que un nen tingui mocs o que vingui brut a l'escola perquè els seus pares no el renten. Això ho dic perquè els infants no tenen la culpa d'allò que no fan els seus pares, nosaltres ens hem de proposar desenvolupar totes les capacitats de cada infant i per aconseguir-ho, hem de crear seguretat emocional en cada alumne per la qual cosa, han de saber que confiem en cadascun d'ells i en les seves habilitats.

     Respecte aquest tema, em va passar una cosa que em va marcar durant anys. En aquell moment estava cursant tercer de primària, i encara mai havia suspès cap assignatura en cap trimestre. Però va arribar el tercer trimestre i vaig suspendre educació física, cosa que em va entristir molt perquè m'havia esforçat. Fins i tot, feia diverses activitats extraescolars com gimnàstica, fútbol i bàsquet per les tardes. Llavors, vaig demanar al meu mestre perquè havia suspès per a intentar millorar-me i que no em tornès a passar i, el que més hem va fer mal va ser la seva resposta: "Has suspès perquè no has portat la roba de repòs tres dies al llarg del trimestre". Aquesta resposta va provocar que m'empipés molt amb la meva mare, ja que era la que em posava la roba dins la motxilla i a mi no em deixava ocupar-me d'aquesta tarea. Així que des d'aquest moment vaig decidir que encara que ella no volgués jo m'encarregaria de preparar les meves coses. Després d'aquest fet, vaig arribar fins a segon de batxiller i, quan em preguntaven els meus companys de classe en les notes que quantes vegades havia suspès alguna assignatura jo contestava: "Les he aprovat totes sempre excepte educació física en tercer trimestre en tercer de primària".

     En la segona fase, el mestre ja comença a tractar de forma diferent a uns alumnes d'uns altres i a tenir una retroalimentació diferent de cada un d'ells. D'aquesta manera, interacciona més amb aquells alumnes que considera que tindran més èxit (els miren d'una altra manera, els contestem d'una altra manera, els fan somriure i també lis interpreten els errors d'una altra manera) que amb un altre nen que és més mogut o que considera que no tindrà tan d'èxit. Aquestes expectatives fan que aquells alumnes que tinguin èxit cada vegada tinguin més i els que no tenen cada vegada tindran menys.

     Dins d'aquesta segona fase el mestre pot presentar quatre tipus d'actituds:
  • Pot mostrar una actitud d'afecció, d'apego, cap a aquells nens que exigeixen poc als mestres, que tenen un bon rendiment i que no plantegen problemes de conducta.
  • En canvi, solen mostrar una actitud de indiferència als alumnes passius, nerviosos i que plantegen problemes al mestre.
  • Mostren una actitud de preocupació cap a alumnes que rendeixen poc però que s'esforcen on normalment el mestre intenta ajudar-lo.
  • Mostren una actitud de rebuig cap als nens que rendeixen poc, que exigeixen massa, que són concebuts com hostils i que van al seu aire.


     Per tots aquests motius, durant la tercera fase, la majoria d'alumnes reaccionen davant d'aquells tractaments educatius de diferent manera. Llavors, segons el tractament que han rebut trobarem que tenen més atenció, més motivació, més persistència i més cooperació, i en canvi d'altres que fan tot lo contrari.


     En el següent vídeo d'una de les conferències d'en Ken Robinson s'explica la importància de no destruir la creativitat dels infants.






     D'altra banda, cal destacar la importància del context escolar per al procés d'ensenyament - aprenentatge de cada alumne. Hem de dir que per a un òptim desenvolupament de l'infant, el centre ha de relacionar-se amb altres contextos del nen com és la seva família per a que d'aquesta manera hi hagi una continuïtat i coherència entre aquelles coses que fa a l'escola i aquelles que fa a casa. Així, l'ideal seria que l'escola tingués una metodologia  motivadora que treballés les estratègies emocionals dintre de l'aula de forma grupal i individual. A més, l'escola ha de disposar d'unes instal·lacions adequades i els materials han d'estar adaptats a l'edat i necessitats de cada infant per a facilitar el seu aprenentatge.



CARACTERÍSTIQUES DE L'EDUCADOR

     La personalitat del mestre influirà molt en l'acceptació dels alumnes. El pedagog Secadas, va classificar la personalitat del mestre en dos pols; per una banda, els mestres més afectius - emocionals i per l'altra, els mestres més intel·lectuals - directius.

     Aquells mestres afectiu - emocionals són els que mostren més acceptació, més comprensió, un grau molt alt d'empatia i que també treballa les qüestions emocionals dintre de l'aula, mentre que el mestre intel·lectual - directiu és un mestre molt eficaç amb els recursos didàctics, molt coherent amb els aprenentatges, treballa molts més continguts escolars i es prepara molt bé en aquest aspecte.


     A continuació, trobem un vídeo que explica la importància del aprenentatge afectiu sobretot per a donar seguretat emocional en l'infant, això ho explica a partir d'un fragment de pel·lícula on una fada descobreix quina és la seva habilitat i, a continuació dóna alguns consells als mestres per a ensenyar de forma afectiva. 




     Llavors, considero que el mestre ideal hauria de ser un mestre que tingués característiques dels dos tipus de mestres. Ja que, a partir de la meva experiència, puc dir que amb aquells mestres que més he après ha estat amb aquells que coneixien el tema que explicaven i sabien com explicar-lo, però a la vegada eren capaços de detectar quan necessitaves ser escoltat o valorat.

     Un altre factor que influencia a un nen a l'hora d'aprendre és el rol del seu metre. Trobem tres rols: l'autoritari, el democràtic i el Laissez - faire.

     El mestre amb un rol autoritari és aquell que encaixa en les metodologies tradicionals. Es caracteritza per inhibir qualsevol tipus d'iniciativa, orientar sempre l'activitat del grup, dir que han de fer en cada moment els alumnes i com ho han de fer, però mai diu allò que es farà en les següents sessions, mai anticipa informació del pròxim dia, fa atacs personals,  renya als alumnes i elogia a aquells que considera. A més, compara uns alumnes amb els altres. D'altra banda, el mestre amb un rol democràtic és aquell que encaixa amb les metodologies més constructivistes. Aquest es caracteritza per valorar els fets que duen a terme els seus alumnes i, a voltes, deixa que les valoracions es facin en grup, afavoreix l'autogovern i treballa els aspectes més individuals però sense comparar. Per últim, el mestre amb un rol Laissez - faire es caracteritza per no implicar-se en el grup, té una actitud de pasotisme i deixa que els infants facin el que volen sense cap tipus de control.

     Aquestos tres rols varen ser estudiats en investigacions realitzades per Lewin i Lippit des dels anys 1930 fins al 1940. A partir d'aquestes investigacions, varen arribar a la conclusió que en el cas del mestre autoritari, quan aquest es trobava dintre de l'aula  els alumnes treballaven molt, mantenien la disciplina, però, quan aquest sortia fora, els nens deixaven de fer la feina i sempre passava qualsevol inconvenient que al final sempre era culpat el mateix alumne, aquest al final acabava sent el chivo espiatorio. Després, quan els infants sortien fora de l'aula tenien molts més actes violents.

     En el cas del mestre democràtic, cal dir que quan aquest estava dintre de la classe, hi havia més jaleo, però quan aquest sortia de l'aula els alumnes continuaven treballant. Això era gràcies a que les normes es consensuaven i per tant les opinions i interessos dels alumnes es veien reflectits en aquestes. Llavors, no hi havia tanta agressivitat i, al ser el mestre canalitzador de l'agressivitat no s'arribava a aquells abusos que a vegades arriben uns infants amb altres. A més, els alumnes solien estar molt orgullosos de la seva feina i es repartien les coses i materials abans de sortir de classe, no el rompien.

     Per últim, el cas del mestre Laissez - faire va ser descartat des del primer moment perquè causa un gran descontrol.


   En la meva opinió, s'haurien de combinar característiques del rol autoritari i característiques del rol democràtic tot en un mateix mestre, ja que cada alumne és diferent i, per tant uns aprendran més amb un mestre més autoritari i uns altres aprendran amb un mestre més democràtic. Llavors, hem d'aconseguir un rol intermedi que s'adaptés a les necessitats de cada infant, que en la meva opinió seria l'ideal.




     En definitiva, hem de dir que la societat va evolucionant mentre el rol del mestre encara no ha canviant, per això, és necessari que el rol del mestre vagui evolucionant al mateix ritme que la societat.

     Un altre factor que condiciona el procés d'aprenentatge és l'estil d'ensenyament del mestre. Llavors, hem de diferenciar entre un estil més tradicional i un més constructivista. En la meva opinió, l'estil constructivista presenta més avantatges als alumnes, però, això no vol dir que per això, l'estil tradicional s'hagi de deixar directament de banda. Ja que considero que hi ha aspectes de l'estil tradicional que també s'han de tenir en compte.

INTERACCIÓ ENTRE ALUMNE - ALUMNE

     La relació dels alumnes, segons les investigacions pot incidir en els fets següents:

1. El procés de socialització


     Les investigacions assenyalen que els iguals conformen el medi ambient que causen més impacte en l’alumne, ja que aquest tipus d’interacció és molt més freqüent, intensa i variada. Així mitjançant la simulació de rols socials en els jocs, els nens tenen l’oportunitat d’elaborar pautes de comportament comunicatiu, agressiu, defensiu i cooperatiu que seran essencials per a la vida adulta. Aquí mitjançant la imitació s’aprenen habilitats i comportaments que s’han d’exhibir en un ambient determinat.




     Això hem recorda a una amiga que sempre suspenia matemàtiques així que vaig decidir ajudar-la a estudiar abans de l'examen. Així, com que jo li explicava el temari amb les meves pròpies explicacions i des del meu punt de vista, es veu que li resultava més proper i aprovava, però els dies que no havíem pogut quedar per a estudiar juntes llavors suspenia. Aquest fet em causava una gran responsabilitat, perquè volia que aprovés i, a més, havia de pensar-me molt com explicar-li les coses per a dir-ho tot de la forma més clara possible.

2. L'adquisició de competències socials

     La interacció constructiva afavoreix i incrementa l’adquisició d’habilitats socials. A partir de diversos estudis s'ha comprovat com diferents infants escolaritzats en escoles amb una metodologia constructivista incrementen amb un gran percentatge als nens i nenes que han estat escolaritzats en escoles més tradicionals, a més, acceptaven consells i proporcionaven més ajuda als altres.


     Pot ser, si jo hagués estat escolaritzada en una escola on es treballes més de forma col·laborativa, no hauria tingut tants de problemes de socialització. En el meu cas, des de petita sempre vaig ser una nena molt vergonyosa i tímida, fins a l'extrem de no parlar a no ser que vos amb la meva família. Mai parlava amb altra gent i, sempre que em preguntaven contestava amb les paraules "si", "no" o "no ho se" per a no haver de tenir llargues converses. Inclús, en moltes ocasions en comptes de dir "no ho se" movia les espatlles cap a munt i cap a avall. Va ser per aquest motiu que quan cursava segon de primària la meva mare va decidir posar-hi fi a l'assumpte, així que em va apuntar a teatre per les tardes. Encara que al principi no hem sentia còmoda parlant davant de tanta gent al final em vaig acostumar i avui en dia, en moltes ocasions fins i tot parlo massa. A més, el fet de no parlar molt, em va causar problemes de pronúncia. És per aquest motiu que considero tant important la socialització entre els infants i la col·laboració entre ells.

3. El control d'impulsos agressius

     Amb la interacció els nens aprenen a controlar els impulsos agressius en el context de les relacions entre iguals, perquè s’estableixen mecanismes reguladors per controlar el comportament agressiu.


     Això, jo he viscut sobretot amb els meus germans, que en tinc tres. En moltes ocasions ens barallàvem, però a mesura que varem anar creixent sabíem allò que no havíem de fer per a poder estar tots junts i tranquils. Per tant, un aprèn de les altres persones quan està en contacte amb aquestes.

4. La relativització dels diferents punts de vista

     Aquest és un element essencial del desenvolupament cognitiu que es relaciona amb la capacitat de presentar adequadament la informació, la solució constructiva  dels conflictes, la cooperació, el judici moral autònom, es a dir, el sortir del egocentrisme ens portarà a acceptar i posar-nos en el punt de vista dels demés, el que ens permet una major competència social.

5. L'increment de les aspiracions i el rendiment acadèmic


Alexander i Cambell, investigaren sobre el fet de que si els amics tenen motivacions cap a les tasques  tendim a seguir les seves passes.


     Sempre ens motiva més fer alguna acció en companyia d'algun conegut. Per exemple, és molt comú que per a apuntar-se al gimnàs almenys s'apuntin dos persones juntes i, si una comença a fallar i a no anar, al final l'altre si no té molta força de voluntat acaba per deixar-ho també. Llavors, si això passa amb els adults, també passa amb els infants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada