QUIET

     
     Màrius Serra, l'autor d'aquesta obra, acostuma a escriure llibres de ciència ficció, però en aquest cas, ha redactat un llibre a partir de les emocions i sentiments que ha tingut a partir de determinats moments de la seva vida real; concretament es tracta d'aquells moments que ha passat al llarg dels set primers anys de vida del seu segon fill, en Lluís al que anomenen Llullu. Aquest pateix paràlisis cerebral des del seu naixement, però tot i aquesta malaltia, s'ha de destacar la força de voluntat i motivació que té la família ja que han continuat fent totes aquelles activitats que pensaven fer abans de tenir a en Llullu, és a dir, la malaltia del seu fill no els ha impedit continuar amb la seva vida, de fet, han realitzat molts de viatges i activitats. Per tant, és interessant el grau d'assimilació i acceptació que tenen aquestos pares.

     Fent referència a l'obra, a continuació argumentaré alguns dels capítols o moments de la vida d'en Llullu que més m'han impactat.

     En primer lloc, he de dir que el capítol "senyals" és un dels capítols sobre el que vull reflexionar ja que en aquest s'explica el primer viatge que porta a terme la família des del naixement del Llullu. Aquest primer viatge el fan a Roma durant les festes de Nadal. Un dia decideixen anar a visitar el Vaticà i, és aquí on la mare i la filla agafen un camí i el pare i el fill agafen un altre separant-se a causa de la gran quantitat de gent que hi havia. Posteriorment, el pare per casualitat acaba dintre de la basílica de San Pere sense cap tipus de dificultat mentre hi havien cues de set hores per entrar. Va ser en aquest moment en que el pare demana a Déu una senyal per a poder creure en ell. Una senyal que faci referència al seu fill i a canvi d'aquesta promet ser capaç de qualsevol cosa, fins i tot de fer-se creient. Així que passa diversos minuts observant la cara d'en Llullu esperant una senyal, però aquest continua immòbil com sempre fins que ha de canviar-li el bolquer. Llavors, en aquest capítol, és pot veure la desesperació del pare per aconseguir que el seu fill almenys puga somriure o realitzar gestos que expressin els seus sentiments és a dir, només demana que el seu fill puga demostrar que està viu. Personalment, em pareix una escena molt emotiva ja que es demostra com l'autor estima al seu fill i demana coses tant simples com que puga somriure i no demani coses egoistes com podrien demanar altres pares. I dic egoistes referint-me a aquells pares que esperen que els seus fills es posin bons principalment perquè senten vergonya d'aquestos o perquè els agradaria que fossin més independents per a que no condicionessin tant la seva vida. Personalment considero que queda demostrat al llarg del llibre que aquesta família té assumida la malaltia i que tot allò que desitgen per al seu fill és per al bé d'aquest.

     En segon lloc, faré referència al capítol "ràbia" ja que, es reflecteix una de les moltes barreres que posa la societat a les persones amb discapacitats. Durant el primer curs escolaritzat d'en Llullu, el microbús adaptat el passava a buscar just al davant de casa seva, però al segon any, la ruta canvia i es desplaça a la cantonada que hi ha a deu metres. Es veritat que deu metres són pocs, però s'ha de tenir en compte la gran dificultat que pot tenir travessar deu metres quan el terreny no està adaptat per a passar amb cadira de rodes i menys, quan en el camí es troben una gran quantitat d'obstacles diferents cada dia. A més de tot això, en aquest capítol es pot detectar la poca empatia de moltes persones ja que en comptes d'intentar ajudar, empitjoren més l'assumpte. Això és el que passa amb un pare que vol fer llevar a en Llullu de la vorera per a aparcar el cotxe i així poder acompanyar al seu fill fins dintre del recinte de l'escola. Aquestes situacions són les que fan més difícil adaptar-se al dia a dia. Llavors, des del meu punt de vista, les administracions haurien d'habilitar l'espai correctament per a aquestos casos especials i, sinó almenys que les autoritats facilitin aquest camí. En aquest capítol es veu com el policia en comptes d'ajudar a en Llullu, posa pegues al microbús perquè fa més lent el pas dels automòbils cosa que em pareix totalment incoherent.

     Seguint amb aquesta mateixa línia de les dificultats i barreres que pot trobar una persona amb discapacitat vull fer menció del capítol "vergonya" d'aquesta obra. A aquest capítol, s'explica la visita de la família a un restaurant de prestigi a un port d'Itàlia. La família fa una reserva per a dos adults i dos infants per telèfon on no hi ha cap pega, però quan el pare apareix per la porta del restaurant precedit per en Llullu, la propietària del restaurant canvia directament la cara. A partir d'aquest moment tot són pegues i inconvenients així que després de diverses discussions entre el pare i la propietària al final s'arriba a l'acord de poder sopar allí però menjant amb preses per sortir ràpid i per a que els altres clients no haguessin de sopar conjuntament amb en Llullu, cosa que considero molt cruel per part d'aquesta senyora. Aquest fet demostra la falta de sentiments d'aquesta dóna que només mira per la seva economia i pel seu negoci. Aquesta considerava que si els altres clients veien que permetia menjar a persones amb discapacitats el seu restaurant podia perdre prestigi cosa que no considero certa ni coherent ja que, fins al seu marit li feia vergonya haver de fer presa a aquesta família per sopar. A més, considero que els clients que hagin vist aquell panorama hauran canviat la seva idea sobre aquell restaurant, o al menys, sincerament jo no tornaria.

     Per últim, m'ha impactat el capítol "córrer" ja que és a partir d'aquí on el pare reflexiona de manera nostàlgica que el seu Lluís no podrà córrer mai com ho fa la resta d'infants. Aquesta idea el motiva per a crear un fotomuntatge amb ajuda d'uns amics per a fer veure com que en Lluís pot córrer. Així, col·loquen al infant en terra amb diferents posicions i a cada posició fan una foto. Després, un amic del pare col·loca totes les fotos de forma que pareix que en Lluís pot córrer. Aquest muntatge és molt significatiu ja que representa un fet molt important per als pares. Concretament al final del llibre, es dediquen unes pàgines per a poder visualitzar aquestes imatges, les quals van acompanyades de comentaris. Aquell comnetari que considero més important és el següent: "com que no me'n recordo de res, tampoc no me'n puc oblidar" perquè és a partir d'aquest que l'escriptor representa com que el seu fill no pot oblidar tots aquells moments significatius de la seva vida principalment perquè no els recorda.

                                          

     En conclusió, aquest llibre reflexa l'entusiasme, la força de voluntat, la confiança, l'alegria, la normalitat, la valentia, l'amor, l'afecte... que té la família cap a un fill amb paràlisis cerebral. Encara que aquesta família ha dut cap a endavant exitosament la situació, també es troben moments d'incertesa, de frustració, de ràbia, de tristor, de temors... Però, al final aquesta família ha sabut fer front a les dificultats que se'ls presentaven.

SERRA, M. (2009). Quiet, Empúries Narrativa. Barcelona, Segona edició