dijous, 7 de novembre de 2013

Els models cognitius


     El cognitivisme és una corrent que sorgeix als anys 50-60 i sorgeix com a reacció al conductisme. Els cognitius intenten reproduir el funcionament de la ment i aplicar els seus estats a la descripció del món. Per això, varen criticar als conductistes ja que, no es pot crear aprenentatge només amb uns reforços de moldejament de la conducta com deien els conductismes. A més, deien que explicar la conducta amb estímuls de resposta no ens donava suficient informació de com funciona la memòria, la intel·ligència, quines estratègies creaven aprenentatges i si aquells aprenentatges llavors es podien recuperar.

     Els cognitius es centraven en quines coses es queden en la memòria a curt termini i quines a llarg termini, com podem recuperar la informació.... Llavors, a partir de la ciència i de la investigació volien descobrir o millorar coses que moltes vegades eren molt difícil d'apropar al mètode científic.

     El cognitivisme és un dels moviments psicològics que ens estan influint avui en dia, sobretot a l'hora de formar als futurs educadors. La dificultat més gran que presenta el cognitivisme és que com en l'educació tenim en compte una gran quantitat de variables, el docent té inseguretats i, com que això li costa, troba més fàcil seguir amb les metodologies tradicionals.

     D'altra banda, cal remarcar que autors  com Piaget, Vigotsky, Ausubel i Bruner varen ser els que varen donar força a aquest moviment psicològic.


JEAN PIAGET (1896)

     En Piaget es va centrar en estudiar la intel·ligència del nen des del moment del seu naixement. Es per això que, la seva teoria del desenvolupament cognitiu la va anomenar genètica perquè deia que el coneixement és un procés que s'ha d'estudiar des dels inicis, per tant, serà la disciplina que estudia els mecanismes i processos mitjançant els quals es passa d'estats de menor a major coneixement. A més, considera que l'entorn és un factor que condiciona el desenvolupament de l'infant.


     Personalment, estic d'acord amb aquesta idea, ja que considero que els éssers humans anem augmentant la nostra intel·ligència a mesura que anem creixent, i això passa perquè rebem la influència del nostre entorn. Llavors, hem de procurar influenciar de forma correcta en tot moment als nens i nenes que ens envolten, ja que moltes vegades fan el que veuen fer. Per tant, des del meu punt de vista, l'educació que rep cada infant és fonamental ja que el repercutirà gran part de la seva vida.





     Llavors, podem dir que el nen rep estímuls i informació del seu entorn des de que neix, i que aquesta transmissió social ajuda al seu desenvolupament amb l'entorn, per tant la transmissió social ha de ser eficaç i per a això hem de saber com aquesta arriba a l’infant.

     A més, en Piaget considera que per a que un infant arribi a adquirir un coneixement és important tenir en compte els coneixements previs davant un tema determinat per a poder partir d’aquests i dels seus interessos. D'aquesta manera, és més fàcil motivar a l'infant i aconseguir que mostri interès per aprendre.

     Personalment, considero que la motivació dels infants en cada activitat és de gran importància, ja que si als alumnes no els interessa allò que es tracta a classe no prestaran atenció, per la qual cosa no empiparan a la resta de companys i no aprendran res durant aquelles classes. Des de ben petita sempre m'he preguntat per a què serviria moltes dades i continguts que m'han explicat en l'escola, fins al punt en que al finalitzar un curs esborrava tota aquella informació que considerava que no faria servir mai. Per tant, considero que tot aquest temps ha estat perdut. Ara que som més gran, puc reflexionar i adonar-me que potser si els mestres a l'hora d'explicar-nos els continguts ho haguessin relacionat amb situacions de la vida real, llavors potser encara ara m'enrecordaria.

     Un altre exemple de la importància de la motivació l'he pogut veure en el meu germà gran. Durant tota la seva escolarització sempre ha tret molt males notes i mai s'ha esforçat per aprendre a l'escola. Però en canvi, ara ha acabat un curs de cuina a la universitat amb molt bones notes. M'he adonat que ha aconseguit aprovar aquest curs perquè realment la cursat perquè ell volia i no estava baix la pressió de la meva mare, a més, quan parles amb ell sobre el curs està molt motivat i il·lusionat, cosa que mai havia passat anteriorment.

     D'altra banda, segons la teoria d'aquest autor, per a que el nen realment creï nou coneixement ha de poder crear nous esquemes i relacionar-los. Aquest procés provoca un canvi en l'estructura mental de l'infant que provoca que cada vegada es faci més complexa i, per tant, es vagui creant més aprenentatge. Llavors, per a que el nen pugui canviar les seves estructures mentals primer ha d'organitzar els seus coneixements. Després, ha de poder assimilar la nova informació (consisteix en incorporar un aconteixement de l'ambient dintre d'algun esquema ja existent) i acomodar-la (suposa modificar els esquemes per uns de nous). Una vegada l'adaptació s'ha dut a terme, s'ha d'arribar a un equilibri, ja que sinó, posteriorment l'infant no podrà relacionar aquesta informació.



     Per a comprendre millor aquest procés que proposa en Piaget, explicaré un exemple. Imaginem que a un nen li comencen a parlar dels camells. En un primer moment aquest no sabrà de que li parlen. Però, desprès se li mostraran imatges per a facilitar la seva comprensió. 





     El primer que farà és relacionar-ho amb algun altre animal que ja conegui (procés d'organització) com per exemple un cavall (procés d'adaptació). Establirà relacions com són que els dos tenen quatre potes, que tenen cua... I desprès remarcarà les diferències que són les que el permetran diferenciar un cavall d'un camell, així, s'adonarà que té dos gepes dalt l'esquena (procés d'assimilació). Buscant les semblances i les diferències, el que fa el nen és canviar un esquema ja existent per a crear un altre (procés d'acomodament). Per últim, diferenciarà perfectament el que és un cavall del que és un camell (procés d'equilibri). En aquest moment podem dir que el nen après un nou concepte.




     Llavors, en Piaget només considera que s'ha assolit un aprenentatge quan se és capaç de recuperar aquella informació en un futur, és a dir, per a que hi hagi aprenentatge la informació s'ha d'emmagatzemar en la memòria a llarg termini.

     Llavors, el que hem d'aconseguir els mestres per a que els nostres alumnes aprenguin és que els nostres alumnes tinguin experiència física amb els objectes, és a dir, han d’estar en contacte i interactuar amb l’entorn que l’envolta. A la vegada l’entorn ha de ser ric i ha de permetre desenvolupar als infants la seva creativitat i la part sensorial i, això s'aconsegueix gràcies a l'experimentació.

     És molt més fàcil recordar alguna explicació quan s'ha dut a terme en un espai diferent i d'una manera diferent. Això ho dic perquè almenys amb mi funciona. Encara recordo una classe d'astronomia que varen venir a explicar-nos unes al·lotes quan jo estava a cinquè de primària, i ho recordo perquè em ve a la memòria la boveda obscura de plàstic on estàvem ficats. Costava molt entrar perquè havies de passar per unes parets de plàstic que feien força a causa de la pressió d'aire que tenien les parets per a mantenir aquella forma, i dintre estava ple d'estels com si estiguéssim mirant el cel una nit en campo obert. Llavors, considero que és més fàcil recuperar un aprenentatge quan surt de la rutina o quan un l'experimenta per ell mateix.

VIGOTSKY (1896)

     Les investigacions d'en Vigotsky anaven encaminades a que l'aprenentatge del nen fos més eficaç per a que els aprenentatges fossis més efectius per a la societat. És a dir, volia millorar la producció d'aprenentatge.

     Segons Vigotsky, la construcció del coneixement és producte de la interacció social, on els significats estan en el món social extern, així, a partir de la interacció social el nen troba les eines per aconseguir els seus aprenentatges. Per aquest motiu, a l'hora de dividir la classe, els mestres hem d'agrupar als infants en grups heterogenis en una zona d'aprenentatge similar, això és el que Vigotsky anomena treball col·laboratiu.

      Des del meu punt de vista, no considero correcte dividir la classe en grups heterogenis en una zona d'aprenentatge similar, ja que segons la meva experiència personal, els alumnes aprenen més dels seus companys que del propi mestre. Per això, els infants que estan amb altres infants que saben el mateix que ell no li aporten res de nou, mentre que si mesclem nens i nenes de diferents nivells, aprendran coses noves. Això és així perquè cada infant tindrà un punt de vista molt diferent al del seu company el que provocarà reflexió en els seus companys.

     La teoria que exposa Vigotsky es basa en el llenguatge com a mediació que permetrà la regulació i la transformació del món extern i de la pròpia conducta. Per aquest motiu, s'ha de donar primer el llenguatge per a posteriorment donar-se el pensament. Llavors, en Vigotsky defensa que el llenguatge sorgeix com un mitjà de comunicació entre els nens i les persones del seu entorn. Altre aspecte rellevant per a Vigotsky és que totes les funcions psicològiques superiors de les persones tenen el seu origen en les relacions amb els altres.


    Per últim, Vigotsky destaca que no tots els processos d’ensenyament- aprenentatge creen desenvolupament o avanç en l’alumne, sinó tan sols aquells que es situen en la zona de desenvolupament pròxim del nen.   Com diu Vigotsky, la distància entre la zona de desenvolupament actual (coneixement que es té) i la zona de desenvolupament potencial (coneixement que es vol assolir) ha de ser coherent, ja que molt llarga o molt curta pot provocar la desmotivació i el desinterès dels alumnes. Aquest procés torna a començar cada vegada que l'alumne arriba a la zona de desenvolupament potencial, ja que s'estableix nous potencials o metes. Llavors, el mestre té un paper fonamental en la zona de desenvolupament pròxim, ja que el mestre ha de propiciar l'ajuda necessària a l'alumne, però a mesura que aquest va adquirint nous aprenentatges el mestre ha d'anar deixant d'ajudar de forma progressiva, això és el que es coneix com metàfora de la bastida. Així, al final d'aquest procés l'infant assoleix un aprenentatge significatiu.




TIPUS D'APRENENTATGE SEGONS AUSUBEL

     Durant els anys 60/70 es va posar amb molt d'auge les pedagogies que treballaven l'aprenentatge per descobriment on el nen investiga, fa activitats... Però, en Ausubel va ser molt crític amb aquest tema ja que considerava que la gent s'estava deixant dur per una moda. Ell considera que el mestre ha de donar estructura a les activitats perquè, aquells aprenentatges que pensem que em creat, si no estan estructurats no s'assimilen.

     Al llarg de la seva vida, n'Ausubel va investigar diferents models d'aprenentatge, diverses escoles (sobretot aquelles que aplicaven les metodologies més innovadores, encara que també va investigar aquelles escoles més tradicionals). De tota questa informació i experiències que rep, proposa el seu plantejament pedagògic on tot lo nou i més innovador no és perfecte i tot allò tradicional tampoc és tan dolent.

     Estic d'acord amb aquesta reflexió d'en Ausubel. Des que he començat la universitat, només ens han mostrat el model educatiu constructivista, descrivint-lo com a ideal i comparant-lo amb el tradicional. Clarament el model constructivista mostra gran avantatges en l'educació, però, no hem de ser tan dràstics i descriure al model tradicional com el pitjor dels models educatius. Això ho dic, perquè durant tota la meva vida, inclòs ara a la universitat, he estudiat i elaborat els meus aprenentatges a partir del model tradicional i, no considero que per això, sàpiga menys que qualsevol altra persona que s'hagi format a partir d'un model constructivista. Per tant, hi ha alguna cosa que si que funciona en el sistema tradicional que m'han impartit.

     D'altra banda, segons la teoria de n'Ausubel, trobem dos tipus d'aprenentatges; l'aprenentatge significatiu i l'aprenentatge memorísitc. Per una banda, l'aprenentatge significatiu  és quan els aprenentatges que es presenten al nen tenen un significat per ell i d'alguna manera pot relacionar-los amb lo que ja sap. D'altra banda, l'aprenentatge memorístic crea coneixement quan es comprèn la informació i, aquesta es pot relacionar amb altres coneixements.

     D'aquesta manera, quan utilitzem bé la memòria és perquè són aprenentatges significatius, és a dir,  són aprenentatges a llarg termini i són recuperables.

     N'Ausubel afirma que per a que un nen dugui a terme un aprenentatge significatiu, cal haver-hi un material potencialment significatiu i l’alumne ha d’estar motivat per a l’aprenentatge.  Una vegada això s'ha assolit, el nen ha de passar per tres fases per aconseguir un aprenentatge significatiu. La fase representacional és on el nen adquireix vocabulari, el significat de les coses i desprès ho va estructurant en diverses categories. Desprès, en  l'aprenentatge conceptual, el nen comença a formar-se conceptes d'aquelles coses que realment comprèn. Desprès, la fase proposicional  són aquells conceptes que el nen va aprenent i els va relacionant, uns amb els altres, inclòs són conceptes que són significatius  i comprèn, però que també els mecanitza i els memoritza així com toca perquè els ha entès.
                                      
     D'altra banda, Ausubel també ens parla de l'aprenentatge receptiu i per descobriment.  Aquestos es refereixen als models d'instrucció que fa el mestre. Diu que el nen fa aprenentatges significatius i memorístics. A partir de les seves investigacions va trobar que a la majoria de les escoles es treballava l'aprenentatge receptiu, és a dir el nen rep de forma passiva els continguts que ha d'aprendre, els aprèn ja elaborats pel seu mestre i ho memoritza. Però dins aquest aprenentatge receptiu, ell també va vorer que hi ha mestres que aquells continguts que presentaven segons com ho feia hi havia nens que tornava a recuperar els continguts, però sinó ho feia estructurat els nens no entenia res. Així, va defensar que el mestre ha d'explicar, però deixant llibertat d'investigació al nen. En definitiva, els alumnes han "d'aprendre a aprendre".



     Desprès va dir que hi havia aquells aprenentatges que es feien per descobriment, on el nen investigava, descobria i ell mateix elaborava el seu propi material. Per exemple els projectes. Ell no està en contra, ell vol combinar els dos de manera coherent. Combinar l'aprenentatge receptiu i l'aprenentatge per descobriment per donar estructura al nen.



     

     Fa una crítica, perquè les escoles fan aprenentatge memorístic sense sentit perquè no relacionen l'aprenentatge amb altres aprenentatges, així només té sentit per al propi mestre.


BRUNER

     En Bruner és el gran defensor de l'aprenentatge per descobriment. Va investigar molt sobre el llenguatge i com a partir d'aquest i dels descobriments que fa l'infant, el nen va categoritzant. Primer, els conceptes són molt simples i a mesura que va ampliant aquesta categoria va tenguent un aprenentatge d'aquell concepte cada vegada més complex.

     Segons Bruner, l'alumne ha de descobrir per si mateix l'estructura d'allò que va a aprendre. Aquesta estructura està constituïda per les idees fonamentals i les relacions que s'estableixen entre elles. Tals estructures estaran constituïdes per una sèrie de proposicions bàsiques ben  organitzades que permeten simplificar la informació. Per a elaborar correctament aquestes estructures és fonamental tenir presents els coneixements previs de l'alumne. A més, la comprensió de l'estructura de qualsevol matèria és requisit per a l'aplicabilitat a nous problemes que es trobarà l'alumne fora o dintre de l'aula .

     Per a Bruner, el pla d'estudis ideal és aquell que ofereix materials i continguts d'ensenyament a nivells cada vegada més amplis i profunds, i al mateix temps, que s'adaptin a les possibilitats de l'alumne definides pel seu desenvolupament evolutiu. Per tant, el currículum ha de ser en espiral i no lineal, tornant constantment a reprendre i a nivells cada vegada més elevats els nuclis bàsics o estructures de cada matèria. Aquesta organització de les matèries d'ensenyament reflecteix la seva opinió que l'aprenentatge procedeix del simple al complex, del concret a l'abstracte i de l'específic al general, de forma Inductiva.

     Aquesta idea és la que s'empra des de fa bastants anys, almenys des que jo vaig escolaritzar-me. D'aquesta manera, l'alumne crea uns esquemes que l'any següent ha de modificar. Aquesta metodologia fa que els alumnes recordin allò que han donat l'any anterior i així, aquest any ho comencen a assimilar millor. Però, en la meva opinió, per a que sigui efectiu del tot falta canviar la manera en com s'ensenya, és a dir, s'hauria de tenir més en compte l'opinió dels alumnes i adaptar els continguts i les explicacions a cada grup classe i a cada alumne en concret per a poder parir dels interessos i motivacions de la classe en general.

     D'altra banda, l'aprenentatge ha de ser descobert activament per l'alumne més que passivament assimilat. Els alumnes han de ser estimulats a descobrir per compte propi, a formular conjectures i a exposar els seus propis punts de vista. Com es va dir, recomana el foment del pensament intuïtiu, es a dir, aprendre a aprendre.  D'aquesta manera, el treball per projectes és el que ens proposa en Bruner.

     En definitiva, en Bruner afirma que a partir del llenguatge i els descobriments que va fent l’infant, aquest va categoritzant els seus nous coneixements.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada