En aquesta
activitat continuem tractant les emocions. Així, en el llibre Sentir y crecer. El
crecimiento emocional en la infancia, concretament al capítol "Emociones primarias
y su alquimia" trobem diverses estratègies
educatives per tractar l'amor, la por, la ràbia, la tristesa i l'alegria.
En primer
lloc, pel que fa a l'amor, considero que l'estratègia més significativa de les
que ofereix aquest llibre és: "Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este
sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de
nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como padres y madres, debemos
tenerlo siempre presente". Si analitzem aquesta oració, podem
veure que les persones sempre cerquen ser estimats d'una manera o d'una altra.
Llavors, fem tot tipus d'accions i creem situacions per aconseguir l'amor dels
altres. A més, es fonamental sentir-se estimats ja que, només quan ets estimat
aprens a estimar als demés.
La següent
estratègia és: "Amar, y por tanto establecer vínculos afectivos, es un elemento
básico para un crecimiento emocional y armónico". Des de l'embaràs,
el nadó cerca un vincle. El primer que s'estableix és amb la mare i el pare.
Així, l'infant cerca un vincle afectiu que li doni seguretat física i emocional
que permet el seu desenvolupament com a persona. En el cas en que l'infant no
té seguretat en els seus progenitors o models i no ha creat uns vincles
afectius estables, llavors, és molt més complicat poder educar-lo. És per això
que per a poder amar, primer s'han d'haver creat uns vincles afectius entre les
dues persones.
La darrera
estratègia que esmentaré respecte a l'emoció de l'amor és: "Amar es la emoción
madre. De ella se pueden desprender todas las demás y enriquecerse o
empobrecerse en función de su textura, forma y color". A
partir d'aquesta afirmació, podem dir que l'amor és l'emoció fonamental a
partir de la qual sorgeixen altres emocions diverses que variaran depenent de
la intensitat de la primera.
En segon
lloc, fent referència a la por, l'estratègia més significativa és: "Todo el mundo tiene
miedo a algo, incluso el valiente. Es importante trasmitir esta idea para
desmitificar al cobarde. El cobarde es el que esconde el miedo, para obtener de
él ventajas o poder". La nostra societat està plena
d'expressions de denotació negativa cap a expressar les pors, com per exemple
la frase "els nens grans no tenen por de res". D'aquesta manera, la
societat no permet que els infants expressin la seva por, i per tant, no són capaços
de fer-les front. Però, la realitat és que tothom té pors i, els nens també.
Però la diferencia és que els adults som capaços de regular aquestes pors
mentre els infants petits no. Llavors, hem d'ajudar a que els nens i nenes
siguin conscients de les seves pors i, hem d'ajudar-los a expressar-les d'una
forma regulada.
Una altra
estratègia és: "Es importante que el miedo deje de ser una maestra de debilidad y se
viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el mido y no negarlo".
És natural tenir por, de fet és un instint de supervivència. Llavors, s'ha de
fer un canvi en el pensament de la nostra societat per a que les persones
siguin capaces de expressar les seves pors cada dia. Ja que quan es reprimeixen
les emocions, pot arribar a ser molt més perjudicial, com podria ser l'aparició
de traumes.
Llavors, "ser prudente no
quiere decir ser cobarde, sino reducir el riesgo al máximo. Con exceso, no
permite avanzar, pero puede ser una virtud si evita grandes fracasos".
La qüestió és aconseguir fer front a les teves pors, però no en excés, ja que
s'ha d'arribar a un punt intermedi que permeti un correcte desenvolupament i
evolució de la persona en tots els sentits.
En tercer
lloc, respecte a la ràbia, primer s'ha de "dejar salir la rabia, siempre que no haga
daño a nadie" i després s'ha de "hablar sobre lo que ha ocurrido, haciéndole
ver que esta actitud no conduce a ninguna parte, aportando sugerencias y otras
vías para resolver los problemas". Així, el
primer que s'ha de fer és deixar sortir la ràbia perquè la ràbia no expressada
pot generar violència física o psicològica cap a un mateix o cap als altres.
Després, una vegada s'ha expressat aquesta emoció, cal anar a cercar el motiu
d'aquesta ràbia, és a dir, s'ha de parlar i reflexionar sobre aquesta ràbia i
el motiu d'aquesta per a aprendre a gestionar-la.
En quart
lloc, l'estratègia més significativa respecte a la tristesa és: "Negar la tristeza
no nos permite estar alegres. Cuándo mayor es la pérdida, mayor es la tristeza.
Es una respuesta natural. Necesitamos un período de retraimiento y dolor para
adaptarnos a la nueva situación y volver a vivir sin aquellos que nos falta. De
aquí la importancia de reconocer y administrar la pena, en lugar de
negarla". El primer que hem de fer és acceptar la
tristesa i expressar-la. Això és així, perquè quan s'aconsegueix acceptar es
supera i, ens permet estar més oberts a les alegries. Llavors, els mestres i
pares, hem d'animar als infants quan es troben en aquesta situació, però això
no significa que s'hagi de llevar importància al motiu que provoca aquesta
emoció.
"Cuando una persona
acepta sus tristezas está también más abierta a disfrutar de las alegrías, del
amor y de todo lo que nos aporta la vida". Si
acceptem que podem viure qualsevol emoció i no fugim del conflicte podrem
desenvolupar-nos i créixer. Per tant, el conflicte s'ha de produir, però allò
important és la nostra actitud davant els conflictes.
En cinquè
i últim lloc, faré referència a les estratègies per a afavorir l'alegria. La
majoria dels aprenentatges dels infants és per imitació, per tant, nosaltres
que som models per a ells, hem d'actuar amb humor i optimisme, ja que d'aquesta
manera ells faran el mateix. A més, hem d'ensenyar als infants a fer front a
les dificultats i a veure la part bona i positiva de les coses. Llavors, "poner humor a la
vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas
pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan
mejor". A més, el riure és fonamental tant en els adults
com en els infants, "poder reírse de uno mismo es una muestra de humildad y de tolerancia
hacia uno mismo. Se puede proponer a los niños y también a los adultos".
En
definitiva, tant els mestres com els pares i mares, disposem d'una gran
quantitat d'estratègies per fer que els infants siguin capaços d'expressar les
seves emocions i, d'aquesta manera afavorir el desenvolupament. Per tant, no
hem de reprimir les nostres emocions. Llavors, la formació del professorat i
del pare i la mare és crucial per a portar a terme aquestes estratègies
educatives. A l'article "Educación emocional: estategias para su puesta en práctica" podem
veure la importància de la formació per a poder dur a terme unes bones
estratègies educatives respecte a les emocions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada