dimarts, 5 de novembre de 2013

Concepcions conductistes



Per què va sorgir el conductisme?



     "El conductisme va sorgir com a oposició directa a l'èmfasi que havia posat el psicoanàlisi en els impulsos ocults i inconscients. El problema era que tals impulsos no podien estudiar-se i quantificar-se, la qual cosa implicava que la psicologia semblava no ser científica. Al començament del segle XX, John Watson (1878-1958) va exposar que, per a que la psicologia fos considerada una ciència, els psicòlegs havien d'examinar solament el que poguessin veure i mesurar: la conducta i no els pensaments i els impulsos ocults. Segons Watson, si els psicòlegs es centren en la conducta, s'adonaran que tota la resta es pot aprendre." (Wikipedia)


     Llavors, aquesta teoria va tenir tant d'èxit perquè va ser a partir d'aquest moment en que la psicologia va començar a tenir un aire més científic, això va permetre veure els resultats d'una manera més objectiva. Respecte a aquest tema, he de dir que a mi sempre em dóna més seguretat saber si allò que estic fent, ho estic fent bé, i poder veure-ho en els resultats de la feina que he elaborat. Però en la professió de mestre, els resultats de la feina és veuen a llarg termini, per tant, no es té aquesta seguretat de la que parlem. Però això, no és excusa per a aplicar certes tècniques i teories que no són adequades per als nostres alumnes, com per exemple, segons el meu punt de vista, és el conductisme.


     Amb tot això, cal dir que entenem per la definició de la paraula conductisme com el canvi més o menys permanent de conducta que es produeix com un resultat de la pràctica. Una altra definició és la que ens aporta el Gran Larousse Català: "teoria o doctrina empirista que considera la conducta dels individus com a únic objecte d'estudi de la psicologia".

     Així, l'objectiu principal del conductisme és modificar la conducta d'un individu. D'aquesta manera, el conductisme considera que la presència o absència de determinades conductes, tant adequades com disruptives són apreses per l'individu, conscient o inconscientment en funció dels agents biològics del passat, els agents biològics els actuals, la història d'aprenentatge de l'individu i les condicions ambientals momentànies.

CONDICIONAMENT CLÀSSIC

     Per una banda, trobem el condicionament clàssic que es basa en reforçar l'associació entre un estímul neutre i un reflex, i d'aquesta manera canviar la conducta d'un individu. El gran descobridor del condicionament clàssic va ser Pavlov a partir d'un experiment que va portar a terme donant de menjar al seu gos.

     "Al realitzar l’experiment de la campana Pàvlov, des de l’habitació contigua i a través d’un vidre, va poder observar la conducta del gos, aplicant els estímuls i valorant les respostes. Abans de començar l’experiment, Pàvlov va amidar les reaccions de salivació al menjar en el musell, que va ser considerable, mentre que el gos va salivar molt poc al ser sotmès a l’estímul del so (toc de la campana). A continuació, va iniciar les proves de condicionament. Toca la campana estímul neutral, i immediatament després va presentar menjar a l’animal estímul incondicionat, amb un interval molt breu. Va repetir aquest parell d’estímuls moltes vegades durant diverses setmanes, sempre quan el gos estava famolenc. Transcorreguts diversos dies va tocar tan sols la campana i la resposta de saliva va aparèixer a l’escoltar-se el so, a pesar que no es va presentar el menjar. La resposta havia quedat condicionada a un estímul que no havia pogut produir-la prèviament." (Psicologia i sociologia 1r bat) 






     A partir d'aquest experiment de la campana, diversos psicòlegs han emprat aquesta tècnica per a modificar la conducta en diversos àmbits com és per exemple en l'àmbit educatiu. Personalment, considero que aquesta tècnica no és molt correcta, ja que aconsegueixen solucionar el problema momentàniament, però no definitivament, perquè l'individu no s'adona del procés i per tant, no comprèn allò que l'ha fet canviar d'opinió. Llavors, si per exemple un infant té fòbia als ascensors i emprant aquesta tècnica aconseguim llevar-se-la, el problema només estarà solucionat en aquest aspecte, perquè l'infant en un futur pot tenir fòbia a altres coses i llavors necessitaria que algú apliqués aquesta tècnica per a cada fòbia, mentre que si el fem reflexionar sobre el motiu d'aquesta por fins arribar al punt de partida i raonar els motius pels quals no s'ha de tenir por, l'infant pot acabar relacionant aquella explicació amb altres situacions de por. Això si, si realment ha entès i comprès allò que se li ha explicat. Així, crec que els infants han de ser conscients d'allò que passa per a poder modificar-lo de forma conscient.



     Un exemple de reflexió podria ser un cas del programa de televisió de Hermano Mayor, on el presentador del programa fa reflexionar als involucrats sobre la conducta que duen a terme. Però no tan sols al individu en qüestió, sinó també a aquelles persones del seu ambient més pròxim per a que si es necessari també canviïn la seva conducta i reflexionin al respecte.








     Derivada del condicionament clàssic existeix la tècnica de dessensibilització sistemàtica, la tècnica d'exposició d'imaginació i la tècnica en viu.

      L'exposició en viu consisteix en crear una situació de xoc. Per exemple, si una persona té por de pujar-se a un ascensor, amb aquesta tècnica el que es faria és pujar a la persona afectada a un ascensor a una sisena planta d'altura. En la meva opinió, aquesta estratègia és massa dràstica, inclòs considero que probablement la persona després de posar en pràctica aquesta tècnica tindrà encara més por que al principi i pot causar un trauma. En el meu cas, em va passar quan tenia uns sis anys. Anava a natació amb l'escola, i volien que aprenguéssim a llençar-nos de cap a l'aigua. A mi m'encantava nedar, però sempre m'havia llençat en forma de bomba i de cap no sabia. Quan va arribar el moment i estava dalt el trampolí, m'estava preparant per a intentar saltar quan la monitora em va espitjar perquè vaig tardar massa temps. Des d'aquell moment, cada vegada que provo de llançar-me de cap a l'aigua, mai soc capaç perquè m'entra una sensació de bloqueig.

      L'exposició d'imaginació consisteix en recrear aquelles situacions de por però de manera imaginaria com podria ser emprant la pissarra digital per a recrear que s'està dintre d'un avió per exemple o simplement emprant la imaginació. Aquesta tècnica no és tan dràstica com l'anterior, però crec que si una persona té por i s'imagina la situació, no es pot solucionar gran cosa, ja que el més probable és que s'imagini la situació de forma distorsionada.



      Per últim, trobem la dessensibilització sistemàtica. Aquesta és una tècnica que consisteix en dissenyar situacions que ens vagin apropant lentament i gradualment a l'estímul que genera la resposta inadequada per aconseguir convertir aquesta resposta en adaptativa.

CONDICIONAMENT OPERANT

      "En el condicionament operant el subjecte aprèn a fer determinades operacions amb vista a produir un resultat. Aquest aprenentatge permet que el subjecte associï la realització d'una determinada conducta amb l'obtenció de resultats positius o negatius. Un estímul que incrementa la freqüència de la conducta que la precedeix s'anomena reforçador o reforç." (Manel Villar)

       En definitiva, "aquest tipus d'aprenentatge s'anomena operant, perquè l'animal opera, és a dir, actua sobre el seu entorn per aconseguir el premi o reforç. A fi d'estudiar aquest fets Skinner va dissenyar un aparell conegut com gàbia o caixa de Skinner, que és un recinte tancat amb una palanca en una paret de la gàbia i un dispensador per presentar menjar quan es pressiona la palanca." (Manel Villar)



condicionament operant from Manel Villar (IES Guillem Catà)


     En Skinner tenia rates a aquesta capsa i va observar com la rata per desesperació acaba pitjant la palanca per la qual cosa aconsegueix menjar. Així, aquesta acció es veu recompensada i la rata comença a menjar. Amb aquest fet en Skinner va trobar una manera de condicionar la resposta, així, afirmava que mentre en Pavlov treballava amb respostes involuntàries, ell treballava amb respostes voluntàries.


     Posaré un exemple a partir de l'esquema anterior per a facilitar la seva comprensió. Imaginem que la situació en que la mestra diu als seus alumnes: Ens hem de rentar les mans! Llavors, els nens i nenes es renten les mans. En aquest situació, l'expressió "Ens hem de rentar les mans!" seria l'estímul discriminatori (ED), la resposta operant que es realitza (R) seria "rentar-se les mans", el reforç (RF) és la motivació de la mestra i al final s'acabaria convertint en una tendència, en un hàbit. 



PROCEIMENTS PER CONTROLAR I MODIFICAR LA CONDUCTA

     Trobem diversos procediments per a controlar i modificar la conducta segons el conductisme, aquestos serien el reforç positiu, l'emmollament, l'encadenament, el sistema de direcció de conducta mitjançant contracte, la supressió de reforç, el sistema d'economia de fitxes, la sobrecorrecció (sobreprotecció restitutiva, sobreprotecció pràctica positiva), el temps fora de reforçament (time out), la tutoria d'un company i el cost de resposta.


     Aquell professional que empri aquestes tècniques ha de tenir molta experiència ja que si s'apliquen malament empitjoraran la conducta de l'infant. A més, aquestes tècniques només s'haurien de poder emprar en situacions molt concretes i excepcionals, ja que no són les més idònies i perquè si s'empren varies vegades, arriba el moment en que perden l'eficàcia. I llavors, quan realment ens fessin falta emprar-les no serien efectives, per tant, no hem d'abusar. D'aquesta manera, el que hem de fer sempre és acompanyar la tècnica que emprem d'una explicació que permeti a l'alumne participar i tenir la seva pròpia iniciativa sense crear dependència, i així, l'alumne coneix quin tipus de respostes li podem aplicar. Hem de destacar que allò que mai s'ha de fer és donar reforç al final de cada tècnica, perquè això és el gran error. Per a tot això, és necessari parlar amb els pares per a que segueixin la mateixa línia educativa de l'escola.    
     


APRENENTATGE SOCIAL O VICARI

     Les teories d'aprenentatge social o vicari tenen el seu origen en el conductisme amb el qual comparteix un dels seus principis bàsics:

      Si les conseqüències de la conducta del alumne són recompensants influiran en la repetició d'aquesta conducta en el futur, però si aquestes són experimentades com a desagradables la conducta tindrà menys probabilitat de tornar-se a repetir.

     Això és veu clarament en la conducta dels nens i nenes petits/es. Si per exemple s'asseuen de forma graciosa els adults que l'estén observant l'aplaudiran i llavors la l'infant ho torna a fer tantes vegades que al final acaba perdent la gràcia. Llavors, repeteix la conducta perquè aconsegueix l'atenció de les persones que l'envolten. Llavors, segons l'aprenentatge social o vicari, els nostres aprenentatges es produeixen pel contacte amb l'entorn mitjançant l'observació i l'associació.


     Segons Albert Bandura, es produeixen quatre processos des que el nen veu el model d'una altra persona fins que l'aplica o la imita. Aquestos són el procés d'atenció on el nen tria la informació que li interessa del seu voltant de forma selectiva, el procés de retenció que és el temps que l'infant retè la informació en la seva memòria (pot ser a curt o a llarg termini), el procés de producció i de reproducció motora on el nen va experimentat i practicant per aconseguir dur a terme la conducta i per últim, el procés de motivació on s'observa les abalances que rep un altre infant per dur a terme la mateixa acció. Després d'aquestos processos, l'infant decideix tornar a repetir la conducta o no.

     En el meu cas, jo tinc tres germans i, a partir de l'observació en la conducta de cadascú i en la resposta que rebien de la meva mare, jo he anat creant i configurant la meva personalitat i conducta. Així, quan veia que el meu germà gran feia alguna cosa que enfadava molt a la meva mare, jo procurava no imitar-lo, però en canvi quan veia que algun dels meus germans feien alguna cosa que feia riure a la meva mare, jo procurava repetir-ho.

     Llavors, com diu Albert Bandura, a les respostes que té el nen, es forma un determinisme recíproc. Aquest depèn de l'ambient, la conducta, els factors cognitius i els factors personals que influeixen tant en la conducta del nen com en el seu entorn; els nens no tan sols escullen el que volen fer sinó també on i amb qui ho volen fer. Per tant, totes aquestes influències seran recíproques, ja que la conducta dels nens i les reaccions que aquestes desencadenin poden afectar els seus sentiments respecte a si mateix, les actituds i creences sobre altres coses.

     L'aprenentatge vicari i el determinisme recíproc s'expliquen a la presentació següent:


Presentación1 bandura from bruj5

ZIMMERMAN

     En Zimmerman (1989) és un autor que va aplicar l'aprenentatge vicari de forma més educativa i va treballar l'aprenentatge autoregular com són les tècniques d'estudi.

    Va ser gràcies a la teoria de la Cognició social de Bandura que va desenvolupar el model de desenvolupament acadèmic autorregulat. Aquest considera a l'alumne com a participant actiu en el seu propi procés d'aprenentatge.

     D'aquesta manera, la metodologia que ha d'emparar el mestre ha de permetre a l'alumne ser conscient d' allò que realment sap fer i, que aquest es pugui autoavaluar i fixar les metes d'allà on vol arribar sentint-se segur d'ell mateix.



     El que podem fer els mestres per a millorar l'autorregulació és entre d'altres coses, organitzar els materials de l'aula i adaptar-los a les necessitats de cada infant, planificar els objectius i metes que volem que els infants assoleixin i repetir la informació per a que s'emmagatzemi en la memòria a llarg termini dels nostres alumnes per a que en un futur la puguin recuperar. Per aconseguir tot això, els infants han d'anar estructurant tots els nous aprenentatges, ja que sense estructura no hi ha coneixement.



    En definitiva, gràcies al conductisme es va formar una nova corrent educativa anomenada cognitivisme que és a partir de la qual, es basen moltes de les estratègies educatives que s'empren avui en dia als centres educatius. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada